Seguint la llera del riu Valira, el camí s’omple de grandallas, pins i avets i l’aire fa olor de fusta, farigola, romaní i espígol. Al voltant, només els cims de les muntanyes nevades del Pirineu andorrà. I el silenci.
Allà, la natura no tan sols es contempla. Es viu.
Es allà, escrivia Unamuno, al cor de la muntanya, on “… El cos es neteja i es restaura amb l’aire subtil de les altures, i l’ànima es neteja i es restaura amb el silenci dels cims…”
Allà, al cor del Pirineu andorrà, on el pic Negre, el pic Blanc o el pic Cubil donen nom a muntanyes amb vida pròpia, amb vessants pinzellats per esglésies romàniques i cases pairals tallades sobre la pedra i la roca. Una terra des de la qual neix una forta tradició gastronòmica i cultural protegida durant generacions.